La desaparició d'una església
Ens referim a l’església de Sant Pere del Pla, que s’havia aixecat davant per davant de l’actual església de Santa Llúcia, anomenada antigament Santa Maria del Pla. L’espai que ocupava l’església de Sant Pere del Pla és molt probable que es correspongués amb el que ocupa el cementiri d’avui, de Tragó i Nuncarga.
Ens referim a l’església de Sant Pere del Pla, que s’havia aixecat davant per davant de l’actual església de Santa Llúcia, anomenada antigament Santa Maria del Pla. L’espai que ocupava l’església de Sant Pere del Pla és molt probable que es correspongués amb el que ocupa el cementiri d’avui, de Tragó i Nuncarga.
Les esglésies de Santa Maria del Pla i de Sant Pere del Pla ja les documentem l’any 995. En aquesta data, el prevere Ansifred dóna a Santa Maria de la Seu d’Urgell «ipsas ecclesias qui vocant sancta Maria et sanctum Petrum est in apendicio de Castro Vetre (...) prope albeo flumen Secor»,1 és a dir, «les esglésies anomenades Santa Maria i Sant Pere, en la demarcació de Castell-llebre (...) a prop de la llera del riu Segre».
L’any 1411, quan Francesca de Llobera, baronessa de Peramola pel seu matrimoni amb el baró Bernat Guillem de Peramola, sent que li arriba la mort i testa, entre les deixes que fa n’hi ha una per a Santa Maria del Pla —25 sous perquè s’esmercin en un pal·li de pinzell (pintat)— i una altra per a Sant Pere del Pla —10 sous perquè es destinin a comprar oli—. Oli, segurament, per a la llàntia del Santíssim. Un segle i mig més tard, concretament l’any 1575, en la visita episcopal que el bisbe Joan Dimas fa a aquestes dues esglésies, s’especifica que s’ha de fer una «tancadura» (pany) per a la porta annexa de l’església de Sant Pere. |
Avui, tanmateix, de l’església de Sant Pere del Pla no se’n canta gall ni gallina. Una església que documentem des del segle x fins al segle xvi i que, de sobte, desapareix del lloc que ocupava com per art d’encanteri. Una desaparició no tan sols documental, sinó que insòlitament també és física, atès que no en queda ni rastre. Què va passar? Per quin motiu va desaparèixer? Es va ensorrar, com va fer l’any 1940 el campanar original de Santa Maria del Pla, a causa d’una ventada, amb greus desperfectes sobre la rectoria? Es va fer malbé a causa d’alguna acció de guerra? No ho sabem. I com que no ho sabem, és inútil fer càbales.
Ara bé, la tradició oral tragonesa sí que ha mantigut viva la memòria d’aquesta església fins avui. L’any 1640, per exemple, Joan Armengol, de cal Pubill; Jeroni Armengol, de cal Xaperon; Antoni Gallés, de cal Pereboix, i Jaume Girós, de cal Parpella Vell —casa, avui, integrada a cal Silvestre—, capbreven un conreu de vinya d’uns dotze jornals de terra que afronta: «A sol ixent ab terres de Ntra. Sra. del Pla, a migdia ab terres del mas de la Ribera, a ponent ab lo cami publich qui va a Aguilar, y a tremuntana ab la rasa del Pla». El nom amb què denomina cadascun el pegat de terra que hi té és idèntic: «lo camp de Sant Pere».
Fins a la construcció de l’embassament de Rialb, dos dels cinc horts que els de cal Llucrècio tenien a l’horta de Tragó, un era «l’hort de sota Sant Pere» i l’altre «l’hort de sota Santa Llúcia». I més, una de les peces de terra que els de cal Pubill tenen avui al pla de la Ribera és «la vinya del Jeroni», també dita «lo camp de Sant Pere».
Una vegada més, els noms propis de lloc ens parlen d’un passat que era i ja no és. Uns noms que vénen de centúries enrere i que ens il·lustren sobre la singularitat d’un accident geogràfic, o de la vegetació, o de la fauna, o d’un fet malastruc, o d’un episodi històric... Quan el pas del temps ha esborrat molta història humana de l’ahir, trobem en els noms de lloc un testimoni que evita que aquest ahir s’acabi de perdre del tot i desaparegui.
Josep Espunyes
1. Cebrià Baraut: «Documents dels segles X i XI». Urgellia, núm. 3. La Seu d’Urgell, 1980.
Ara bé, la tradició oral tragonesa sí que ha mantigut viva la memòria d’aquesta església fins avui. L’any 1640, per exemple, Joan Armengol, de cal Pubill; Jeroni Armengol, de cal Xaperon; Antoni Gallés, de cal Pereboix, i Jaume Girós, de cal Parpella Vell —casa, avui, integrada a cal Silvestre—, capbreven un conreu de vinya d’uns dotze jornals de terra que afronta: «A sol ixent ab terres de Ntra. Sra. del Pla, a migdia ab terres del mas de la Ribera, a ponent ab lo cami publich qui va a Aguilar, y a tremuntana ab la rasa del Pla». El nom amb què denomina cadascun el pegat de terra que hi té és idèntic: «lo camp de Sant Pere».
Fins a la construcció de l’embassament de Rialb, dos dels cinc horts que els de cal Llucrècio tenien a l’horta de Tragó, un era «l’hort de sota Sant Pere» i l’altre «l’hort de sota Santa Llúcia». I més, una de les peces de terra que els de cal Pubill tenen avui al pla de la Ribera és «la vinya del Jeroni», també dita «lo camp de Sant Pere».
Una vegada més, els noms propis de lloc ens parlen d’un passat que era i ja no és. Uns noms que vénen de centúries enrere i que ens il·lustren sobre la singularitat d’un accident geogràfic, o de la vegetació, o de la fauna, o d’un fet malastruc, o d’un episodi històric... Quan el pas del temps ha esborrat molta història humana de l’ahir, trobem en els noms de lloc un testimoni que evita que aquest ahir s’acabi de perdre del tot i desaparegui.
Josep Espunyes
1. Cebrià Baraut: «Documents dels segles X i XI». Urgellia, núm. 3. La Seu d’Urgell, 1980.