HISTÒRIA DE TRAGÓ
LA LLEGENDA
La donzella de Tragó
Es diu que fa molt de temps, al capdamunt de la Serra de Prada hi havia un poblet anomenat Tragó, del qual avui dia només en queden quatre pedres mig escampades pel bosc. Els habitants de Tragó es veu que es van veure obligats a marxar del poble per culpa de la fenollada, una mala herba que hi havien portat els ramats de la Guàrdia d'Ares i que havia plagat els conreus, motiu pel qual les collites no eren bones. Els tragonesos van descendir fins al pla d'Oliana i hi van erigir un poble nou, al qual posaren Tragó en record al poble del qual provenien, que quedà abandonat.
I diu la llegenda que, arran d'això, un dia per la festa major del poble, el xicot de Cal Múrcio de la Guàrdia d'Ares va ballar tota la nit amb una noia forastera molt bella que assegurava que era de Tragó. Mentre el noi l'acompanyava cap a casa, la donzella de cop es va convertir en una enorme i monstruosa pantigana (un insecte ortòpter molt gros) que va arrossegar el xicot per terra qui sap quanta estona per turmentar-lo i, amb veu molt menys afectuosa que l'emprada durant tota la nit, li digué que tot això ho feia per venjança del seu poble Tragó, pel mal que els hi havien fet la gent de la Guàrdia portant-los la plaga que els obligà a marxar.
Font: La Guàrdia d'Ares.
Es diu que fa molt de temps, al capdamunt de la Serra de Prada hi havia un poblet anomenat Tragó, del qual avui dia només en queden quatre pedres mig escampades pel bosc. Els habitants de Tragó es veu que es van veure obligats a marxar del poble per culpa de la fenollada, una mala herba que hi havien portat els ramats de la Guàrdia d'Ares i que havia plagat els conreus, motiu pel qual les collites no eren bones. Els tragonesos van descendir fins al pla d'Oliana i hi van erigir un poble nou, al qual posaren Tragó en record al poble del qual provenien, que quedà abandonat.
I diu la llegenda que, arran d'això, un dia per la festa major del poble, el xicot de Cal Múrcio de la Guàrdia d'Ares va ballar tota la nit amb una noia forastera molt bella que assegurava que era de Tragó. Mentre el noi l'acompanyava cap a casa, la donzella de cop es va convertir en una enorme i monstruosa pantigana (un insecte ortòpter molt gros) que va arrossegar el xicot per terra qui sap quanta estona per turmentar-lo i, amb veu molt menys afectuosa que l'emprada durant tota la nit, li digué que tot això ho feia per venjança del seu poble Tragó, pel mal que els hi havien fet la gent de la Guàrdia portant-los la plaga que els obligà a marxar.
Font: La Guàrdia d'Ares.
EL POBLE
|
A banda del que diu la llegenda, es desconeix la data aproximada de fundació del poble ni els seus motius. De totes maneres, apareix documentat per primera vegada l'any 1035 com a Drago. I és que el nom de Tragó vindria del llatí tracone, segons Coromines, en llatí tardà tragone, que vindria a ser un "forat de la terra per on s'absorbeixen les aigües", un remolí. Així doncs, prop dels tres pobles catalans que s'anomenen Tragó (Tragó de Segre, Tragó de Noguera i Tragó d'Ares, els dos darrers ja desapareguts) hi discorre algun riu o corrent d'aigua (el Segre, la Noguera Pallaresa i el torrent de l'Ossa, respectivament) en què hi podria haver hagut alguna mena de remolí o xuclador. En el cas que ens ocupa, podria haver estat a la roca sobre la quan s'assenta la casa de La Ribera, on temps enrere el riu es va veure forçat a fer un meandre sinuós, i de la tradició oral ens arriba que, en efecte, hi hagué un remolí temut per riberencs i raiers.
|
Veïns de Tragó, anys 60
|
|
Antigament, tal com podem veure en el plànol que mostra l'estructura de Tragó de 1640, el poble tenia tan sols un carrer, el Carrer del Lloc o Carrer del Forn, ja que és on hi havia el forn de pa del poble (Espunyes i Pasques 2008, 96 i 115-116). Aquest carrer unia els dos portals que donaven entrada al poble, i als seus dos costats s'hi erigien les dues rengleres de cases que a la vegada feien de muralles del poble, i que estaven reforçades per valls. Heus aquí l'origen del nom d'un carrer i d'una plaça del poble (Espunyes i Pasques 2008, 117). La casa més vella documentada és Cal Torné, que data del 1550, però també són molt antigues Cal Llucrècio i Cal Capcarrer, que trobem documentades un segle més tard. Totes les cases que actualment no es troben al Carrer del Forn són de construcció bastant més moderna.
L'any 1640 hi havia documentades fins a 19 cases, a Tragó, i el 1739 ja n'hi havia dues més. Els noms de cases de Tragó que hi ha documentats, en èpoques diferents, són els següents: ca la Teresa i cal Barquer, Capcarrer, Cap-redon, Carrera, Casanova, Doric (o antigament Françoi), Doric Nou, Gavarra, Gelonch, Gràcio, Llucrècio, Maneu, Mariaxic, Masses, Mitger del Capcarrer, Parpella, Parpella Vell, Pastora, Pauqueta, Pauqueta Vell, Pereboix, Pubill, Rei, Rei Vell, Salera, Sant, Sastre, Silvestre, Silvestre Vell, Tona, Torner, Torner Vell, Viola i Xaperon. Fonts:
|
Un espai vital per al poble de Tragó era la font. No pas la font on avui dia tothom va a buscar l'aigua, la Font de la Palanca, sinó la Font de Tragó o Font del Poble, que és on hi havia el safareig i on tothom anava quasi cada dia. Avui en dia es troba en molt mal estat de conservació. Tot el marge del riu Segre en què s'assenta Tragó, ben bé des de l'alçada de Nuncarga fins al Torrent de Rombau, és una mina de fonts, tot regalima d'aigua. O regalimava, ja que bona part s'han anat eixugant amb el temps.
La gent de Tragó sempre s'havia dedicat a l'agricultura, però també especialment a l'horticultura. Antigament, més amunt de la Palanca, el marge de ponent del Segre era tot un feixar, i cada casa hi tenia ben bé un o dos horts. L'espai es coneixia com Els Horts de Tragó, i la font que hi rajava, com la Font dels Horts. Aquesta font va deixar de rajar a principis del segle XXI, si bé les seves aigües sembla que s'han desviat cap a la Font de la Palanca. Va ser la riuada del 1982 la que es va endur quasi tots els horts i va canviar el curs del riu. El feixar gairebé va desaparèixer, però riu avall, a l'alçada entre Tragó i Santa Llúcia, el riu es va desplaçar cap a Oliana, per la qual cosa van quedar uns terrenys nous i cultivables per la banda de Tragó. Aquests es van repartir entre les cases del poble i es van començar a cultivar. A les darreries del segle XX, però, la Confederación Hidrográfica del Ebro va expropiar els terrenys per proximitat amb la zona inundable del Pantà de Rialb, si bé la majoria s'han seguit cultivant igualment. Aquests terrenys es coneixien, i encara es coneixen, amb el nom de La Mata.
La gent de Tragó sempre s'havia dedicat a l'agricultura, però també especialment a l'horticultura. Antigament, més amunt de la Palanca, el marge de ponent del Segre era tot un feixar, i cada casa hi tenia ben bé un o dos horts. L'espai es coneixia com Els Horts de Tragó, i la font que hi rajava, com la Font dels Horts. Aquesta font va deixar de rajar a principis del segle XXI, si bé les seves aigües sembla que s'han desviat cap a la Font de la Palanca. Va ser la riuada del 1982 la que es va endur quasi tots els horts i va canviar el curs del riu. El feixar gairebé va desaparèixer, però riu avall, a l'alçada entre Tragó i Santa Llúcia, el riu es va desplaçar cap a Oliana, per la qual cosa van quedar uns terrenys nous i cultivables per la banda de Tragó. Aquests es van repartir entre les cases del poble i es van començar a cultivar. A les darreries del segle XX, però, la Confederación Hidrográfica del Ebro va expropiar els terrenys per proximitat amb la zona inundable del Pantà de Rialb, si bé la majoria s'han seguit cultivant igualment. Aquests terrenys es coneixien, i encara es coneixen, amb el nom de La Mata.
TRADICIONS I CULTURA POPULAR
A part de les tradicions que han perdurat fins als nostres dies i que podeu consultar a la secció de Festes i Tradicions, a Tragó també se celebrava la Carnada, amb robatori de llenya però, a diferència de Peramola, sense carro. El jovent solia entrar en algun coniller a robar els conills per fer-ne una bona cassolada, o en alguna casa com Cal Sant, els robaven el pollastre a la cassola que havien deixat a la finestra perquè es conservés, ja que en aquells temps no hi havia neveres. Hi accedien a través de l'era, que era oberta, i passant per l'antiga palanca que la comunicava amb la casa i que quedava just al costat de la finestra. A tot això hi barrejaven vi, cava i conyac, i si feien falta hortalisses per acompanyar la teca també les pispaven d'algun hort. Hi havia qui els regalava alguna cosa per tenir-los contents i no ser objectiu de la colla. D'altres, els que més s'hi enfadaven, que havien arribat a denunciar la jovenalla a l'Ajuntament o fins i tot a disparar trets enlaire per foragitar-los, eren els que al final en sortien més escaldats.
Font: Espunyes, J. i Pasques, J. 2008. Municipi de Peramola. Història i rutes. Perspectiva Editorial Cultural, p. 63.
Pel que fa a la cultura popular, esmentarem un parell de cançons i una dansa. Anteriorment hem comentat que el camp va ser el motor de la majoria de cases de Tragó. Això es reflecteix en un parell de tonades populars que s'han conservat, com la Cançó de batre o la Cançó de llaurar (Missió de recerca Barberà-Bohigas. 1923):
Font: Espunyes, J. i Pasques, J. 2008. Municipi de Peramola. Història i rutes. Perspectiva Editorial Cultural, p. 63.
Pel que fa a la cultura popular, esmentarem un parell de cançons i una dansa. Anteriorment hem comentat que el camp va ser el motor de la majoria de cases de Tragó. Això es reflecteix en un parell de tonades populars que s'han conservat, com la Cançó de batre o la Cançó de llaurar (Missió de recerca Barberà-Bohigas. 1923):
| Partitures_cançons_Trago.pdf |
El músic i compositor Arnau Obiols, els avis del qual eren fills de Tragó, ha fet unes propostes per tots dos cants, que es poden escoltar al seu disc TOST. De la Cançó de llaurar, fins i tot, n'ha enregistrat un videoclip:
També trobem documentat una dansa que era típica de Tragó i de Peramola: el Ball de la Castanya. Era una dansa que es ballava la vigília de Tots Sants, a Peramola al voltant d'una foguera al bell mig de la plaça (a Tragó es desconeix), i possiblement era una reminiscència d'antigues cerimònies de culte precristianes dedicades als avantpassats. La lletra, segons recull Espunyes (2008), deia així:
|
Vora el foc hi ha la mainada
que castanyes fa torrar, quan estiguin torradetes algú se les menjarà. La castanya reinflada pega bot i fuig del foc, qui té la sort d'agafar-la no ha d'anar a plegar-ne a l'hort. Vora el foc hi ha la maindada que castanyes fa torrar, quan estiguin torradetes el gatet hi jugarà. 
|
|
Joan Amades va recollir la melodia (a sobre, esquerra) i els passos (a sobre, dreta) del Ball de la Castanya al Costumari català, però també trobem una altra partitura completament diferent referida a un altre Ball de la Castanya del municipi de Peramola a Tomàs i Amades, 1929. Desconeixem si és que hi havia dos balls amb el mateix nom, o bé si amb aquest segon hi va haver algun error amb el títol o amb la música, en cas que fos el mateix que l'esmentat primer. Aquesta és la música del segon ball, del qual la font no en recordava la lletra:
Fonts:
- Amades, Joan. 1952. Costumari català. El curs de l'any. Volum V, p. 639-640.
- Espunyes, J. i Pasques, J. 2008. Municipi de Peramola. Història i rutes. Perspectiva Editorial Cultural, p. 64-65.
- Orobitg, L. 2011. "Tots Sants, la festa dels difunts." Quadern de les idees, les arts i les lletres, 182, p. 49-50
- Barberà, J. i Bohigas, P. 1928. «Memòria de la missió de recerca de cançons i músiques populars realitzada per el Mestre Josep Barberà i En Pere Bohigas, Doctor en Filosofia i Lletres, a les comarques de l'Alta Segarra, el Cardoner i Ribera del Segre del 8 de setembre al 7 d'octubre de 1923 per comanda de l’Obra del “Cançoner Popular de Catalunya”». Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials: volum II. Memòries de missions de recerca, Estudis, Monogràfics, Crònica, p. 115. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, vda. Romaguera.
- Tomàs, J. i Amades, J. 2002. «Memòria de la missió de recerca de cançons i músiques populars realitzada per Joan Tomàs i Joan Amades a la Ribera del Segre, la Segarra, la Ribera del Sió i la Noguera del 17 de juliol al 30 d’agost de 1929 per comanda de l’Obra del “Cançoner Popular de Catalunya”». Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials: volum XII. Memòries de missions de recerca per Joan Tomàs–Joan Amades; Palmira Jaquetti, p. 86. A cura de Josep Massot i Muntaner. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
L'ESGLÉSIA
Es tracta d'una mostra de romànic llombard propi del segle XI. Les referències històriques sobre l'església de Santa Llúcia de Tragó i Nuncarga són mínimes. Possiblement, en uns orígens hauria correspost a Nuncarga i la desapareguda Sant Pere del Pla a Tragó, i més endavant a tots dos pobles, si bé no ho sabem del cert. La primera referència que en tenim és del 1033, i s'hi refereix com a Santa Maria de l'Azoués (Sancta Maria de Lauzez). Com que apareix esmentada amb anterioritat a l'estil al qual pertany (de finals del segle XI-principis del XII), segurament va ser edificada sobre una església paleocristiana. És més, a l'absis s'hi observa una part de pedres diferents.
|
A la relació de la dècima del bisbat d'Urgell de 1279, dins del deganat d'Urgell, hi figura l'església de Drago. Aquesta església ha estat sota diferents advocacions al llarg del temps. Inicialment havia estat anomenada Santa Maria del Pla, i a inicis del segle XX (1904) n'era titular Nostra Senyora del Roser, aleshores patrona de Tragó. Tot aquest temps, malgrat el nom de la capella, qui presidia l'altar major era la Mare de Déu del Roser, i fins i tot hi havia hagut la confraria de la Mare de Déu del Roser de Tragó i Nuncarga. L'església de Santa Llúcia era i és església parroquial, i havia tingut com a annexes Sant Nicolau de Nuncarga i Sant Climent de la Sala de Nuncarga. Actualment és sufragània de l'església parroquial de Peramola. Fou restaurada durant els anys 80 del segle XX, tot i que el campanar ja es va haver de reconstruir el 1940, després que una ventada s'endugués el campanar anterior, tampoc original, juntament amb la rectoria, tots dos ressentits per l'esclat d'una bomba en un camp proper durant la guerra civil.
|
Església de Santa Maria del Pla. Any 1924
|
Antigament, quan encara s'anomenava Santa Maria del Pla, les cases de Tragó que queien a sol ixent respecte de l'únic carrer que tenia el poble (dit del Lloc o del Forn) pertanyien a Nostra Senyora de Castell-llebre, mentre que només les de ponent (i les de Nuncarga) corresponien a Santa Maria del Pla (cf. article a peu de pàgina Un cas certament insòlit). Santa Llúcia, malgrat que la seva restauració com a patrona, és relativament recent, ja havia estat venerada a l'església des de temps antics. Al capbreu del 1640 ja la hi trobem referenciada: "lo camí dels Aranyons qui va a Sta. Llúcia", o fins i tot hi apareix "parròchia de Sta. Llúcia".
Goigs: anvers
|
Goigs: revers
|
| ||
Pel que fa a la celebració de la festa de Santa Llúcia, el 13 de desembre, actualment només es fa missa aquell dia i el diumenge més proper. Al final d'aquestes misses es canten els goigs i s'ofereix un refrigeri als assistents.
Antigament, però, s'hi havia celebrat una fira en què, tal com escriu Rosina Sangrà al revers dels goigs, s'hi podia comprar carn, torrons, licor, roba, espardenyes... També s'hi feia ball, la qual cosa la convertia en una mena de festa major d'hivern. Els majorals, que eren el jovent que organitzava la Festa Major, duien una atxa (DIEC: ciri gran i gruixut de forma prismàtica i de quatre blens) durant la missa, i en acabar, ballaven el primer ball de la festa amb les majorales. A la tarda hi havia una altra missa per resar el rosari i, tot seguit, hi tornava a haver ball a la plaça de davant de l'església. Quan es feia fosc la festa continuava; llavors, però, al poble.
Fonts:
- Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 9 de gener de 2017]
- Espunyes, J. 1995. Baronia i Municipi de Peramola. Garsineu Edicions.
- Espunyes, J. i Pasques, J. 2008. Municipi de Peramola. Història i rutes. Perspectiva Editorial Cultural, p. 80-84. (recomanada per a més informació)
Santa Llúcia i el cementiri vistos des de la Serra del Cases
|
Pintures interiors de Santa Llúcia (fins als anys 80)
|
L'ESCOLA
Malgrat ser una població amb poca demografia, Tragó va tenir escola durant molts anys. Era una escola equivalent, quant a funcionament, a les escoles rurals actuals, i aplegava la quitxalla de Tragó, Nuncarga i fins i tot algú de Peramola. De primer l'escola era just davant de la rectoria que hi havia a tocar de Santa Llúcia, on ara hi ha la plaça de l'església. Aquesta escola, inaugurada l'any 1917, es va tancar el 1960. Després, els alumnes van anar uns anys a classe a Cal Capcarrer, fins que se'n va obrir una de nova davant la Plaça d'Estudi de Tragó l'any 1963. El curs que l'escola va acollir alumnes per darrera vegada abans del seu tancament definitiu va ser el 1978-1979. A partir de llavors, l'edifici es va fer servir com a local social i consultori mèdic, fins que el 2010 es va derruir per construir-hi l'actual Centre Cívic.
El següent document és inèdit, fou escrit per Celestí Besora Llinàs i ha estat cedit pel seu fill Ramon Besora Oliva. Celestí Besora va ser mestre de la primera escola de Tragó.
El següent document és inèdit, fou escrit per Celestí Besora Llinàs i ha estat cedit pel seu fill Ramon Besora Oliva. Celestí Besora va ser mestre de la primera escola de Tragó.
| Text_Besora_Trago.pdf |
EL RIU: UNA BARRERA A SUPERAR
Tragó s'erigeix a la ribera ponentina del riu Segre. A les poblacions que hi ha en aquesta zona, als municipis de Peramola i Bassella, la feina i els serveis hi són escassos. Per això els tragonesos sempre han tingut certa necessitat de creuar el riu, ja que Oliana sí que tenia una major oferta de llocs de treball i d'establiments comercials. De primer s'hi podia anar passant per lo Pont, un pont romànic que fou dinamitat l'any 1939. Posteriorment, es va construir un altre pont més gran una mica més avall: el Pont de Peramola. Però tots dos quedaven molt lluny del poble, per la qual cosa els tragonesos van buscar altres maneres de travessar el riu per més a prop. Els mitjans que es van utilitzar, per ordre cronològic, van ser els següents:
|
1. Una barca, propietat de Tragó. De primer se'n va fer càrrec la família de Cal Barquer, una casa que ja ha desaparegut i que es trobava on hi ha actualment Cal Parpella. Més endavant passà a ser de tot el poble. A causa d'un seguit de confrontacions polítiques abans que esclatés la Guerra Civil l'any 1936, Tragó es dividí en dues parts, cadascuna de les quals tenia la seva pròpia barca. L'una la tenien a l'alçada del poble i l'altra l'alçada del torrent de Rombau. Quan n'hi tornà a haver només una, ja només se'n cuidaven unes quantes cases, fins que l'any 1955 se la va endur una riuada i ja no es va restituir. Com a anècdota, sabem que l'11 de desembre de l'any 1941 l'Ajuntament de Peramola va ingressar 150 pts. d'una multa imposada a la "Barca Tragó".
|
|
El sirgó
|
2. Un sirgó. El sirgó, que es va construir després que es perdés la darrera barca, era una sirga metàl·lica de la qual penjava un caixó gran de fusta, en el qual es podia encabir un màxim de quatre persones. Primerament, a la politja que rodava sobre la sirga, hi havia una maneta per fer-la rodar. Així, es podia passar fàcilment d'una banda a l'altra sense haver de fer un gran esforç. Amb el temps, però, la maneta es va fer malbé, i per fer passar el sirgó d'una banda a l'altra ja era més difícil. Hi havia d'haver una persona que donés una forta empenta al caixó, i així ja travessava la meitat del riu. Llavors, era necessari que hi hagués una altra persona valenta dins del sirgó que fes rodar la politja amb les mans fins arribar a l'altra banda del riu.
|
La Palanca de fusta
|
3. Arran dels problemes que tenia, el sirgó es va canviar per un pont penjant de fusta, el primer pont de Tragó. Hi podien passar persones, animals i fins i tot motocicletes. Amb el temps, els llistons de fusta es van anar deteriorant i molts s'hagueren de canviar perquè es trencaven en trepitjar-los. Se'l va endur la riuada del 1982.
4. Finalment, el 1984 es va construir un altre pont penjant més ample amb paviment de formigó armat i sirgues metàl·liques, que els tragonesos anomenen La Palanca. Aquest pont es conserva encara avui, i hi poden passar vehicles de fins a 10 tonelades.
|
La Palanca: prova de càrrega
|
PERSONALITATS DESTACADES I GENT DE TRAGÓ
|
Feia mesos, potser algun any i tot, que les dones de Tragó no sabien què era enfilar una agulla de cosir. I la roba que vestien els seus homes se'n sentia, més guarnida cada dia d'esquinços i de sets. Un cas certament anòmal i, pel que semblava, tocat d'una mà negra amb vista a trobar-hi solució. Tan negra com la mateixa sotana de mossèn Pere, el rector de la parròquia, que va considerar un deure ficar-hi cullerada. Fonts:
|
Les tres imatges de l'esquerra, papers moneda emesos per l'Ajuntament de Peramola en el transcurs de la Guerra Civil, quan Francesc Orrit i Joan Pià eren alcaldes. A la dreta, aval de Ramon Rafel i Civís, alcalde de Sort, del 6 de desembre de 1938, a favor de l'excarceració de l'exalcalde Joan Pià, reclòs a Santander: arxiu M. Cinta Pià.
ARTICLES D'HISTÒRIA DE JOSEP ESPUNYES, CREU DE SANT JORDI
|
Article sobre l'antiga dualitat parroquial a Tragó
Article sobre la desapareguda església de Sant Pere del Pla
Article sobre antics noms de casa que encara perduren avui
Article sobre un testament dels barons de Peramola (Tragó antigament pertanyia a la Baronia)
Article sobre les creus de terme de la Baronia de Peramola
Article sobre cançons tradicionals de Tragó
Article sobre la història del poble de Tragó
Llegenda de Sant Honorat
Article sobre l'origen de Tragó i de la toponímia dels seus límits geogràfics
Article sobre els primers propietaris de què es té constància a Tragó i Nuncarga
|
